és per tu

Ara que arriben aquestes dates, aquests dies tan assenyalats, no puc evitar pensar en tu, no puc evitar recordar-te. Vas néixer quatre dies abans de Nadal, i ja és el tercer que passem sense tu. Malgrat tot el que he viscut des que ens vas deixar, no arribo a acostumar-me a la teva absència. A algú com jo, amb fort caràcter, poc familiar i al que li costa exterioritzar els seus sentiments, no pot evitar que se li omplin els ulls i fins se li escapi alguna en pensar en el teu record, llàgrimes dolces igual que el teu amor per nosaltres, els teus nets.
És per tu, que vas estar treballant tota la vida per donar el millor als teus fills, que vas haver d’emigrar de la teva terra, que mai ens vas alçar la veu, que vas cuidar de la teva dona malalta fins el dia que vas marxar... és per tu que mentre escric aquestes ratlles amb el cor, no puc evitar omplir el paper de dolçor.
Tantes vegades m’ha semblat veure’t pel carrer , tantes vegades he notat la teva presencia, tantes vegades he somiat que ens retrobàvem...
No recordo l’últim que et vaig dir, ni tan sols l’últim cop que ens vam veure, només recordo que era estiu; i no puc evitar mirar-me al mirall i veure un tros de tu, el reflex d’ algú que hi era i ja no hi és però que segueix viu dins el meu cor i el de tots els que et van estimar.
Només em queda desitjar-te un bon viatge allà on sigui que has anat, que nosaltres hem de mirar de tirar endavant, per tu. Aquesta és la meva manera de treure el que per dins em rosega i de dir-te el que segurament no he pogut fins ara: Adéu.

bon nadal

petjades

Un de les majors pors de l’home és passar per la vida sense deixar petjada, sense deixar cap rastre de la seva existència. Des que som petits ens agrada deixar mostres del nostre pas i de la nostra realitat escrivint el nostre nom als arbres, al fang, a la terra. Més grans en diverteix contemplar les nostres passes a la sorra que el mar tard o d’hora s’empassarà, o com la tardor farà desaparèixer els camins amb un mantell de fulles , o fins hi tot, contemplar les nostres petjades a la neu que la següent nevada cobrirà, tots ells mostres d’un pas que per un moment creiem que seran eternes. Els artesans gravaven les seves marques a la pedra, el budistes les seves pregàries, i nosaltres, a les nostres ciutats de terres durs, el nostre pas desapareix just darrera nosaltres. Potser per això ens agrada tornar a casa on trobem el nostre rastre arreu, estar amb la gent que d’una manera o altre ens ha marcat i hem marcat.
Perquè, malgrat tot, deixem petjada en la gent.

la cullereta del cafè

La màquina de cafè s’ha tornat a quedar sense cullereta. Per enèsima vegada.
Amargant, calent i de sabor incomplert; normalment tebi, suau i afruitat. Només cal una petita cosa, inanimada, insignificant, però de gran importància, per fer-lo canviar. El sol fet de remenar el cafè pot semblar un acte mecànic i trivial, però el cert és que el fa millor. Fa sortir el que en ell ja hi ha però no ha aflorat, el que queda al fons . La cullereta, però, no sempre té forma de cullereta, i el got podem ser nosaltres mateixos. Nosaltres, que necessitem d’un estímul extern, d’alguna cosa que ens faci reaccionar i canviar, fent aparèixer tot el que ens fa especials, diferents. Quina és la teva cullereta?
Algunes vegades un gest, altres paraules, un amic, fins i tot una nova coneixença, tantes petites coses...
Petites coses del dia a dia, a les que no donem importància, que no valorem, però que trobem a faltar quan no hi són.
Aquestes petites coses, les que ens fan veure que malgrat tot, ens en sortim.

fulles damunt la neu

Mirant les fulles damunt la neu m’adono de la dualitat de les coses. La vida es marceix, la neu sempre torna. Som sers fills d’una curta existència, una naturalesa que no ens permet apreciar els canvis. Minúsculs davant el món quan no hi siguem, que quedarà de nosaltres? Res més que una imatge que es va fonent a blanc, poc a poc, fins a esvair-se. El records d’una presencia fugaç d’un ser efímer. Quanta gent hem oblidat? Quantes fulles s’ha endut el vent?
La roca perdura, el vent sempre es el mateix, i la neu sempre torna. La filadora ja fa temps que va deixar de filar i ens deixa a la sort dels nostres actes. I és que la sort ens la fem cadascú, dia a dia. Coincidències desafortunades algunes, d’altres simplement casualitats, però sempre mirant al demà. Es cert que per sentir felicitat s’ha d’haver sentit malenconia, que per tenir calor, s’ha d’haver patit fred, o que per estimar la vida s’ha d’estimar el que en ella hi ha. Però vigila el que desitges, ja que d’altres poden desitjar el mateix que tu.