sense comentaris...
ara que estàn de moda els horts urbans a Gràcia i que han de conviure amb aquesta especie autòctona de les teulades barcelonines
28 de novembre 2008
24 de novembre 2008
inici de temporada d'alpinisme 2008/2009
Aquest cap de setmana passat ha començat , per mi, la temporada d’alpinisme! Aprofitant les nevades de l’últim més, i les condicions de fred, el dissabte varem anar al Cadí. Vam sortir molt d’hora de BCN amb l’Humbert i la Isa. Un cop a Estana se’ns van afegir l’Oriol i la Núria. L’oferta era molt àmplia, ja que hi havia molt bones condicions. Així doncs, l’Oriol, la Núria i jo, ens vam decidir per la Sàbat, i la Isa i l’Humbert 
per la canal Amagada. Com que conflueixen en un punt i la sortida es la mateixa per el dos corredors, vam poder estar una estona plegats. De la Sàbat, dir que el ressalt de la part inferior estava pràcticament tot cobert, i només hi havia uns 5 metres de mixt que es superaven amb molta facilitat. La resta del corredor no presentava cap especial dificultat ja que tots els altres ressalts estaven coberts. 
La sortida sense cornisa, va resultar molt assequible. Cal destacar, però, que el for vent i la neu que aixecava feia una mica incòmode l’ascensió en determinats moments.La baixada per la canal del cristall sense cap dificultat remarcable.
L’endemà diumenge toca canvi de company de cordada i de sector. Vam anar amb l’Arnau cap a Cambra d’Ase, i l’objectiu era el corredor Bougnagas. Durant l’aproximació ens trobem l’Alex i una companya que es dirigien cap al Vermicelle. Del corredor en si la major dificultat es troba a la part superior, on uns 20 metres de mixt ens barren el pas.
Decidit i amb tota la ferralla a sobre obro el llarg, no sense barallar-me amb algun passet i raspuar amb els grampons per damunt la roca, ja que la neu era molt inconsistent en aquest tram. Reunió de 2 pitos i un tascó molt ben parida i amunt. Em quedo amb la cara i la l’expressió de l’Arnau en arribar on era jo. A partir d’aquest punt la cosa canvia, una canal força ample i franca en porta fins al cap de munt. 
Evitem la cornisa per l’esquerra i ens plantem al cim. Anant a buscar la canal de descens veiem les altres canals. La sortida de l’Eclair està totalment impracticable, ja que un mur de neu d’uns 2 metres fa impossible sortir per el mur de roca, i s’ha de fer una variant per la dreta. La Gigoló, en canvi es impossible. La immensa cornisa que es va formar s’ha ensorrat i te molta pinta d’inestable, cosa que fa pensar que acabarà per caure. 
Pobre del que es posi allí, ja que, francament, feia molta por. Baixem depressa, i en arribar al cotxe fem un dinaret ràpid a dints, ja que fora fa un vent i un fred insuportable.
En resum, un bon cap de setmana d’alpinisme, amb molt bones condicions de neu, malgrat el fort vent que ens va acompanyar els dos dies.
Decidit i amb tota la ferralla a sobre obro el llarg, no sense barallar-me amb algun passet i raspuar amb els grampons per damunt la roca, ja que la neu era molt inconsistent en aquest tram. Reunió de 2 pitos i un tascó molt ben parida i amunt. Em quedo amb la cara i la l’expressió de l’Arnau en arribar on era jo. A partir d’aquest punt la cosa canvia, una canal força ample i franca en porta fins al cap de munt. 
Evitem la cornisa per l’esquerra i ens plantem al cim. Anant a buscar la canal de descens veiem les altres canals. La sortida de l’Eclair està totalment impracticable, ja que un mur de neu d’uns 2 metres fa impossible sortir per el mur de roca, i s’ha de fer una variant per la dreta. La Gigoló, en canvi es impossible. La immensa cornisa que es va formar s’ha ensorrat i te molta pinta d’inestable, cosa que fa pensar que acabarà per caure. 
Pobre del que es posi allí, ja que, francament, feia molta por. Baixem depressa, i en arribar al cotxe fem un dinaret ràpid a dints, ja que fora fa un vent i un fred insuportable.En resum, un bon cap de setmana d’alpinisme, amb molt bones condicions de neu, malgrat el fort vent que ens va acompanyar els dos dies.
Es pot començar millor la temporada?
17 de novembre 2008
instants fugaços
Torno a casa. Amb metro. Com sempre atabalat.
El cor em va a cent, per poc no m’enganxen les portes quan he saltat de sobte a dins. Giro el cap i et trobo, allà, dreta, amb els teus cabells sobre les espatlles i uns ulls que em miren.
Ens mirem; som còmplices d’un somriure i de paraules mudes. Segons que semblen hores.
Tot passa depressa. No puc recordar ni el color del teus ulls, l’únic que recordo es la intensitat de la teva mirada. Sento, dins meu, que t’he trobat entre la gent, que la recerca ja s’ha acabat, ets tu. Un calfred em recorre tota l’espinada. El cor em batega fort encara, però aquest cop ets tu qui el fa bategar, embogit per el desig. Ganes de parlar, de dir tantes coses, i només silenci.
Tanco els ulls; en obrir-los no et veig. Et busco sense trobar-te. Miro amunt i avall i rès. Per uns instants he trobat totes les respostes, he sigut feliç per sempre, però s’ha acabat.
En una societat tan convulsa i agitada, sembla difícil pensar que anat pels carrers, amb metro o a la cua del súper, puguis trobar per casualitat a la persona que et doni totes les respostes; en canvi, ens dediquem a buscar-la fins a l’últim alè de les nostres forces fer els racons més estranys, i no sempre amb èxit.
A mí m’ha passat, aquesta tarda, però l’he perdut. Qui sap si la tornaré a trobar. Qui sap si em passarà el mateix amb algú altre. Qui sap si mai tornaré sentir el mateix.
Sento un buit a l’estómac.
De sobte, una mà em toca l’espatlla i em treu dels meus pensaments melancòlics i d’enyorança d’uns instants fugaços. Sento una veu dolça que em diu: Perdona, baixes?
El cor em va a cent, per poc no m’enganxen les portes quan he saltat de sobte a dins. Giro el cap i et trobo, allà, dreta, amb els teus cabells sobre les espatlles i uns ulls que em miren.
Ens mirem; som còmplices d’un somriure i de paraules mudes. Segons que semblen hores.
Tot passa depressa. No puc recordar ni el color del teus ulls, l’únic que recordo es la intensitat de la teva mirada. Sento, dins meu, que t’he trobat entre la gent, que la recerca ja s’ha acabat, ets tu. Un calfred em recorre tota l’espinada. El cor em batega fort encara, però aquest cop ets tu qui el fa bategar, embogit per el desig. Ganes de parlar, de dir tantes coses, i només silenci.
Tanco els ulls; en obrir-los no et veig. Et busco sense trobar-te. Miro amunt i avall i rès. Per uns instants he trobat totes les respostes, he sigut feliç per sempre, però s’ha acabat.
En una societat tan convulsa i agitada, sembla difícil pensar que anat pels carrers, amb metro o a la cua del súper, puguis trobar per casualitat a la persona que et doni totes les respostes; en canvi, ens dediquem a buscar-la fins a l’últim alè de les nostres forces fer els racons més estranys, i no sempre amb èxit.
A mí m’ha passat, aquesta tarda, però l’he perdut. Qui sap si la tornaré a trobar. Qui sap si em passarà el mateix amb algú altre. Qui sap si mai tornaré sentir el mateix.
Sento un buit a l’estómac.
De sobte, una mà em toca l’espatlla i em treu dels meus pensaments melancòlics i d’enyorança d’uns instants fugaços. Sento una veu dolça que em diu: Perdona, baixes?
09 de novembre 2008
Un dissabte a Montserrat
Unes imatges d'aquest dissabte passat en que varem anar amb el Pep Coll, el Ferran Palau i l'Arnau Corberó, juntament amb un servidor, a Montserrat a fer unes escalades a la zona dels gorros, concretament a la Magdalena inferior.
Un món, dues classes de persones (els imbècils i la resta)
Ho he constatat, en aquest món només hi existeixen dues classes de persones: els imbècils i la resta.
Seria una afirmació difícil de demostrar i fàcil de rebatre, si no es fan abans una sèrie de puntualitzacions. Trobar una persona absolutament imbècil és molt difícil, per no dir quasi impossible, ja que segurament quan tot ens sembli ja perdut, ens sorprendrà amb un acte que el redimirà; però no ens deixem enganyar, en el fons és imbècil.
Hi ha persones que tendeixen més a la imbecil·litat que d’altres (com l’ordre tendeix al caos), però aquests altres segur que un moment o altre, transfiguren el seu afable caràcter transformant-se en elements de primera qualitat. En el fons, tothom és imbècil. Per bé o per mal, en major o menor mesura, però tothom ho es; i si hi ha algú que no ho accepti que es miri al mirall i sigui honest amb mateix.
La gent que no vol veure els problemes i simplement gira el cap, és imbècil. La gent que et demana que prenguis la iniciativa i et reprèn per portar-la i alhora són incapaços d’assumir-la per ells mateixos, és imbècil. La gent que t’anima a prendre decisions i et renya si t’equivoques, és imbècil. Arrogant, egoista, hipòcrita, narcisista, cruel...totes elles característiques d’aquests individus en que un moment o altre transmutem el nostre caràcter.
No n’estic orgullós, no m’agrada, però no puc evitar-ho, el primer pas es reconèixer-ho: Sí, sóc imbècil.
Seria una afirmació difícil de demostrar i fàcil de rebatre, si no es fan abans una sèrie de puntualitzacions. Trobar una persona absolutament imbècil és molt difícil, per no dir quasi impossible, ja que segurament quan tot ens sembli ja perdut, ens sorprendrà amb un acte que el redimirà; però no ens deixem enganyar, en el fons és imbècil.
Hi ha persones que tendeixen més a la imbecil·litat que d’altres (com l’ordre tendeix al caos), però aquests altres segur que un moment o altre, transfiguren el seu afable caràcter transformant-se en elements de primera qualitat. En el fons, tothom és imbècil. Per bé o per mal, en major o menor mesura, però tothom ho es; i si hi ha algú que no ho accepti que es miri al mirall i sigui honest amb mateix.
La gent que no vol veure els problemes i simplement gira el cap, és imbècil. La gent que et demana que prenguis la iniciativa i et reprèn per portar-la i alhora són incapaços d’assumir-la per ells mateixos, és imbècil. La gent que t’anima a prendre decisions i et renya si t’equivoques, és imbècil. Arrogant, egoista, hipòcrita, narcisista, cruel...totes elles característiques d’aquests individus en que un moment o altre transmutem el nostre caràcter.
No n’estic orgullós, no m’agrada, però no puc evitar-ho, el primer pas es reconèixer-ho: Sí, sóc imbècil.
07 de novembre 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
