Si fos...

Si fos pintor, et pintaria un cuadre,
si fos escriptor, t'esctriuria una novel·la,
si fos escultor, t'esculpiria en un monument,
si fos poeta, et faria un poema,
si fos...
però com que no sóc, no puc fer res de tot aixó,
l'únic que puc fer és pintar-te un cuadre,
escriure't una novel·la,
esculpir-te en un monument
i fer-te un poema.

pujar escales cap avall

Pujar escales cap avall…És aquella escala que puja, però que per contra et porta més avall. És aquell moment en que malgrat l’esforç de la pujada cada cop et trobes més lluny del cim, d’aconseguir allò que vols. És com caure en arenes movedisses, on cada moviment que es fas per sortir-ne, més t’atrapa. És aquell moment on intentes arreglar les coses i tot va a pitjor. És aquell moment on ensopegues amb una pedra en un camí planer. És el quadre impossible on tot va al reves...

No és impossible canviar les coses, però cal un gir, cal una nova perspectiva, un nou punt de vista, cal girar el quadre! En aquest punt tot es torna i llavors, comences a baixar escales cap amunt.

tan blanca

Et veig amb les primeres llums del dia, allà, de pell blanca i immòbil com un gegant adormit, descansant prop meu . No ets la més alta de totes les teves companyes, tampoc ets la més bella de totes les muntanyes, però sens dubte la més especial, la que entre núvols els rajos de sol furtius n’il·luminen el rostre i el vent n’acarona els cabells de blanca neu daurada. Et despertes, obres els ulls, i ens mirem esbossant un somriure des de la distància.
Una atracció indescriptible m’atrau cap a tu per camins llargs i carregosos, i suportant el pes d’una motxilla plena de possibilitats i de recursos , m’acosto a tu mandrós. No entenc el què, el com, el quan, ni tan sols el perquè, d’aquesta atracció, només se que quan ens trobem prou aprop ens fonem en un llarga abraçada que sembla que passi depressa, però que dura hores. Massa temps hem passat sense estar junts, massa temps hem passat sense estar plegats.
Els camins que porten al cim son nombrosos, i no escullo ni el més fàcil ni el més complex, sinó el que crec que és l’adequat. A vegades riallera i somrient, d’altres seria i enfadada amb núvols negres i vents de tempestat, la variabilitat del teu caràcter em fa dubtar de quin camí és el correcte, de per on haig de tirar per avançar.
Però la dissort dels nostres destins ens impedeix estar junts per sempre, i l’absència fa créixer el desig d’una nova retrobada, de passar un nou dia plegats, qui sap si vora el mar. Amb la vista posada en aquest nou dia, on reprendrem el nostre idil·li on el vam deixar, tant sols puc dir en el moment del nostre comiat: Et deixo, haig de marxar.

mirant la porta

Mirant la porta, esperant l’entrada d’ algú que saps que no arribarà. Envoltat de gent però tant sol. Quan la música és l’únic que apaga la veu del pensament i la llum tot ho omple de colors.
L’àngel ha caigut. I en caure ha perdut les ales. Camina entre nosaltres, vestit amb roba de cotó i cabells amb olor a xampú, porta ulleres i li brillen els ulls. Difícil de diferenciar de la resta, però tant transparent.
L’àngel avui no arribarà, i potser serà millor. Però demà serà un nou dia, que caldrà afrontar amb optimisme i serenitat, deixant que les coses vagin passant i fent el possible perquè passin, sense abandonar la lluita. Només es perd quan s’abandona.
I qui sap si potser demà vindrà. I amb ell caminarem plegats cap endavant, deixarem les pors a la porta, agafarem el millor dels nostres somriures i el vestirem per els carrers. I quan al final tot plegat s’acabi, mirant enrere podrem dir que, malgrat tot, el viatge haurà valgut la pena.

work in progress

no he abandonat el blog, només necessitava un temps...

és per tu

Ara que arriben aquestes dates, aquests dies tan assenyalats, no puc evitar pensar en tu, no puc evitar recordar-te. Vas néixer quatre dies abans de Nadal, i ja és el tercer que passem sense tu. Malgrat tot el que he viscut des que ens vas deixar, no arribo a acostumar-me a la teva absència. A algú com jo, amb fort caràcter, poc familiar i al que li costa exterioritzar els seus sentiments, no pot evitar que se li omplin els ulls i fins se li escapi alguna en pensar en el teu record, llàgrimes dolces igual que el teu amor per nosaltres, els teus nets.
És per tu, que vas estar treballant tota la vida per donar el millor als teus fills, que vas haver d’emigrar de la teva terra, que mai ens vas alçar la veu, que vas cuidar de la teva dona malalta fins el dia que vas marxar... és per tu que mentre escric aquestes ratlles amb el cor, no puc evitar omplir el paper de dolçor.
Tantes vegades m’ha semblat veure’t pel carrer , tantes vegades he notat la teva presencia, tantes vegades he somiat que ens retrobàvem...
No recordo l’últim que et vaig dir, ni tan sols l’últim cop que ens vam veure, només recordo que era estiu; i no puc evitar mirar-me al mirall i veure un tros de tu, el reflex d’ algú que hi era i ja no hi és però que segueix viu dins el meu cor i el de tots els que et van estimar.
Només em queda desitjar-te un bon viatge allà on sigui que has anat, que nosaltres hem de mirar de tirar endavant, per tu. Aquesta és la meva manera de treure el que per dins em rosega i de dir-te el que segurament no he pogut fins ara: Adéu.

bon nadal