petjades

Un de les majors pors de l’home és passar per la vida sense deixar petjada, sense deixar cap rastre de la seva existència. Des que som petits ens agrada deixar mostres del nostre pas i de la nostra realitat escrivint el nostre nom als arbres, al fang, a la terra. Més grans en diverteix contemplar les nostres passes a la sorra que el mar tard o d’hora s’empassarà, o com la tardor farà desaparèixer els camins amb un mantell de fulles , o fins hi tot, contemplar les nostres petjades a la neu que la següent nevada cobrirà, tots ells mostres d’un pas que per un moment creiem que seran eternes. Els artesans gravaven les seves marques a la pedra, el budistes les seves pregàries, i nosaltres, a les nostres ciutats de terres durs, el nostre pas desapareix just darrera nosaltres. Potser per això ens agrada tornar a casa on trobem el nostre rastre arreu, estar amb la gent que d’una manera o altre ens ha marcat i hem marcat.
Perquè, malgrat tot, deixem petjada en la gent.