fulles damunt la neu

Mirant les fulles damunt la neu m’adono de la dualitat de les coses. La vida es marceix, la neu sempre torna. Som sers fills d’una curta existència, una naturalesa que no ens permet apreciar els canvis. Minúsculs davant el món quan no hi siguem, que quedarà de nosaltres? Res més que una imatge que es va fonent a blanc, poc a poc, fins a esvair-se. El records d’una presencia fugaç d’un ser efímer. Quanta gent hem oblidat? Quantes fulles s’ha endut el vent?
La roca perdura, el vent sempre es el mateix, i la neu sempre torna. La filadora ja fa temps que va deixar de filar i ens deixa a la sort dels nostres actes. I és que la sort ens la fem cadascú, dia a dia. Coincidències desafortunades algunes, d’altres simplement casualitats, però sempre mirant al demà. Es cert que per sentir felicitat s’ha d’haver sentit malenconia, que per tenir calor, s’ha d’haver patit fred, o que per estimar la vida s’ha d’estimar el que en ella hi ha. Però vigila el que desitges, ja que d’altres poden desitjar el mateix que tu.