tan blanca

Et veig amb les primeres llums del dia, allà, de pell blanca i immòbil com un gegant adormit, descansant prop meu . No ets la més alta de totes les teves companyes, tampoc ets la més bella de totes les muntanyes, però sens dubte la més especial, la que entre núvols els rajos de sol furtius n’il·luminen el rostre i el vent n’acarona els cabells de blanca neu daurada. Et despertes, obres els ulls, i ens mirem esbossant un somriure des de la distància.
Una atracció indescriptible m’atrau cap a tu per camins llargs i carregosos, i suportant el pes d’una motxilla plena de possibilitats i de recursos , m’acosto a tu mandrós. No entenc el què, el com, el quan, ni tan sols el perquè, d’aquesta atracció, només se que quan ens trobem prou aprop ens fonem en un llarga abraçada que sembla que passi depressa, però que dura hores. Massa temps hem passat sense estar junts, massa temps hem passat sense estar plegats.
Els camins que porten al cim son nombrosos, i no escullo ni el més fàcil ni el més complex, sinó el que crec que és l’adequat. A vegades riallera i somrient, d’altres seria i enfadada amb núvols negres i vents de tempestat, la variabilitat del teu caràcter em fa dubtar de quin camí és el correcte, de per on haig de tirar per avançar.
Però la dissort dels nostres destins ens impedeix estar junts per sempre, i l’absència fa créixer el desig d’una nova retrobada, de passar un nou dia plegats, qui sap si vora el mar. Amb la vista posada en aquest nou dia, on reprendrem el nostre idil·li on el vam deixar, tant sols puc dir en el moment del nostre comiat: Et deixo, haig de marxar.