mirant la porta

Mirant la porta, esperant l’entrada d’ algú que saps que no arribarà. Envoltat de gent però tant sol. Quan la música és l’únic que apaga la veu del pensament i la llum tot ho omple de colors.
L’àngel ha caigut. I en caure ha perdut les ales. Camina entre nosaltres, vestit amb roba de cotó i cabells amb olor a xampú, porta ulleres i li brillen els ulls. Difícil de diferenciar de la resta, però tant transparent.
L’àngel avui no arribarà, i potser serà millor. Però demà serà un nou dia, que caldrà afrontar amb optimisme i serenitat, deixant que les coses vagin passant i fent el possible perquè passin, sense abandonar la lluita. Només es perd quan s’abandona.
I qui sap si potser demà vindrà. I amb ell caminarem plegats cap endavant, deixarem les pors a la porta, agafarem el millor dels nostres somriures i el vestirem per els carrers. I quan al final tot plegat s’acabi, mirant enrere podrem dir que, malgrat tot, el viatge haurà valgut la pena.